Cada vesprada que m'assente a la cadira del meu escriptori alce el cap i observe una foto. En ella es pot veure la mar mediterrània tenyida de groc i taronja per que el sol va caiguen poc a poc.
La imaginació comença a fer de les seves i en un moment d'inspiració em van vindre aquests versos:
A la mar mediterrània:
Ets l'amant d'olor temprada
de cel blau amb vent de llevant,
bromera de sal d'aigua gelada,
que els espigons vas colpejant.
Nits de brisa de primavera,
risotades d'adolescents,
besos i carícies innocents
de vergonya traicionera.
Amanèixer a la nostra sort ,
veure l'astre rei asomar-se,
de les teves faldes calmades
mentre els vaixells tornen a port.
Soc sal, aigua i pedres.
Soc ocell que et veu en lo alt.
Soc peix que t'acaricia la cara.
Soc lluna que et pinta de blanc.
La imaginació comença a fer de les seves i en un moment d'inspiració em van vindre aquests versos:
A la mar mediterrània:
Ets l'amant d'olor temprada
de cel blau amb vent de llevant,
bromera de sal d'aigua gelada,
que els espigons vas colpejant.
Nits de brisa de primavera,
risotades d'adolescents,
besos i carícies innocents
de vergonya traicionera.
Amanèixer a la nostra sort ,
veure l'astre rei asomar-se,
de les teves faldes calmades
mentre els vaixells tornen a port.
Soc sal, aigua i pedres.
Soc ocell que et veu en lo alt.
Soc peix que t'acaricia la cara.
Soc lluna que et pinta de blanc.
2 comentaris:
me ha encantado...
Ey gràcies !!!! No havia vist el comentari (No estic acostumat a rebre'n massa)
Tu també tens els teus bons moments literaris per el que vist al teu Blog.
De nou gràcies!
Publica un comentari a l'entrada